Prorrogat el termini de presentació de micro-vídeos al concurs

S’allarga el termini de presentació de vídeos fins el 10 de desembre, aniversari de la Declaració dels Drets Humans.

Cloenda del Memorial Joan Alsina – Coordinadora d’ONG Solidàries

Aquest cap de setmana es farà la cloenda del Memorial Joan Alsina, coincidint amb el 40è aniversari del seu assassinat. Divendres a Castelló, i dissabte a Santa Eugènia de Ter, a Girona, es faran actes per recordar la figura d’aquest capellà obrer, sindicalista i activista pels drets humans, nascut a Castelló d’Empúries i que va marxar a Xile on va ser assassinat a mans dels militars colpistes liderats per Augusto Pinochet. Era el 19 de setembre de 1973 i Alsina tenia 31 anys.

Joan Alsina

El memorial Alsina 40_Vallmajó 20 que ha volgut posar de relleu el testament vital de les figures d’aquests empordanesos, començarà la seva cloenda divendres 19, a Castelló d’Empúries. Al municipi altempordanès, els actes començaran a les 18h. amb una missa d’aniversari a l’església Basílica de Santa Maria. Al mateix espai, Tomàs Nadal en farà una ressenya històrica i es passaran audiovisuals amb imatges i testimonis. Per finalitzar l’acte de divendres, es farà una lectura escenificada dels textos de Joan Alsina, a càrrec del Grup d’Esplai de Castelló i l’Escola de Música.

En el cas de l’acte de l’Espai Marfà, a Santa Eugènia de Ter de Girona, es farà una lectura de textos de Salvador Allende i Joan Alsina, davant la Biblioteca Salvador Allende, a partir de les 18h., en un acte conduit per Mon Marquès. Mitja hora més tard, es farà una taula rodona i seguidament, hi haurà el passi d’audiovisuals amb visions i records de Joan Alsina. L’acte inclou també una lectura escenficada dels textos del capellà, i un final musical amb les cançons de la Coral Infantil Geriona, a més d’un pica-pica de comerç just ofert per Oxfam Intermón.

Quedarà anunciar el nom de la persona guanyadora del Concurs de Micro-Vídeos, més endavant, ja que s’ha allargat el termini de presentació fins al 10 de desembre.

El Memorial Alsina 40_Vallamjó 20 és una iniciativa del Fòrum Joan Alsina, Justícia i Pau-Girona, el Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat.

Àfrica al cor. El conflicte ruandès vist per Joaquim Vallmajó – Museu Memorial de l’Exili

Exposició al MUME del 13 de setembre al 2 de novembre de 2014

Inauguració: dissabte 13 de setembre, a les 12h

Quim Vallmajó a Ruanda
Aquesta exposició és un projecte del GEES (Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat) amb la col∙laboració de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, el MUME i el Memorial Democràtic, i el suport de l’Ajuntament de Figueres i la Diputació de Girona, que té com a principal propòsit commemorar el vintè aniversari de la desaparició de Joaquim Vallmajó i dels fets dramàtics ocorreguts a Ruanda des de l’1 d’octubre de 1990 a l’abril de 1994.
Joaquim Vallmajó (1941-1994) fou un sacerdot empordanès de l’orde dels missioners d’Àfrica (Pares Blancs), fill de Navata, que va exercir com a missioner prop de trenta anys a Ruanda. El 26 d’abril de 1994 va ser assassinat per l’organització guerrillera Front Patriòtic Ruandès (FPR), una de les faccions armades enfrontades en un violent conflicte, encetat a inicis dels anys noranta i de conseqüències terribles per a la població civil d’aquest petit país africà de la zona dels Grans llacs. Durant la seva llarga estada a Ruanda, Joaquim Vallmajó va destacar per la seva entrega al costat dels més humils i desposseïts. Aquest posicionament el va dur a treballar per millorar les condicions de vida de milers de camperols amenaçats per les dificultats econòmiques i la guerra. Alhora, va ser una veu discordant/crítica, i va denunciar els abusos de poder i les violacions dels drets humans que es van cometre en una llarga i complexa confrontació que anava més enllà de les suposades diferències ètniques entre els principals pobladors de Ruanda, els hutus i els tutsis.
Aquesta actitud ètica, en sintonia amb les seves conviccions religioses, va fer que Joaquim Vallmajó fos considerat una persona incòmode per qui estava a punt d’aconseguir el poder a Ruanda –el Front Patriòtic Ruandès–, després d’un abril de 1994 sagnant, en què centenars de milers de persones foren assassinades i moltes altres van haver de refugiar-se en zones frontereres dels països circumdants, especialment a l’antic Zaire, on les matances i les persecucions van prosseguir en un context d’exili i de desplaçaments forçosos.
L’exposició té la particularitat de mostrar el testimoniatge que ens va deixar Joaquim Vallmajó amb les seves cartes i les seves fotografies fetes sobre el terreny. És una mirada des de l’interior de l’hecatombe en què es va sumir la Ruanda d’aquells anys, amb la voluntat de fer visible el sofriment dels més febles. Alhora, l’exposició també proporciona una explicació general sobre els antecedents del conflicte ruandès i la seva connexió amb la confluència d’interessos econòmics i geopolítics inconfessables entre les elits governamentals africanes, les potències del Primer món i les companyies transnacionals.

El GEES es va crear al 1994 arran de la desaparició de Joaquim Vallmajó. Amb aquesta exposició de caràcter itinerant que comença al MUME vol, d’una banda, donar a conèixer els fons documental de Joaquim Vallmajó, dipositat la primavera passada a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà i, de l’altra, a partir de l’exemple del compromís de Joaquim Vallmajó, té com a objectiu conscienciar sobre la rellevància de la Justícia social i la Cultura de la pau a través de la mediació i la promoció del diàleg inclusiu. Sense oblidar que aquestes vies de reconciliació necessiten paral·lelament l’aclariment de les responsabilitats dels crims comesos. En aquest sentit, la iniciativa de la Justícia universal n’és la principal eina tal com succeeix, en aquest cas concret de Ruanda, ja que hi ha interposada una querella contra quaranta alts càrrecs del govern ruandès en actiu, promoguda, juntament amb d’altres entitats, pel GEES.

DONACIÓ DEL FONS JOAQUIM VALLMAJÓ A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT EMPORDÀ – Nota de premsa

DONACIÓ DEL FONS JOAQUIM VALLMAJÓ A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT EMPORDÀ

Figueres, 12 de maig de 2014.- L’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE), el Museu Memorial de l’Exili (MUME) i el Grup d’Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat (GEES) es complauen a informar-vos que avui a les 11 del matí s’ha celebrat una roda de premsa a la seu de l’Arxiu

Comarcal de l’Alt Empordà. Hi han participat Èrika Serna, directora de l’ACAE, Jordi Font, director del MUME, Josep Maria Bonet en representació del GEES i els germans de Vallmajó, Martí i Núria.

Durant l’acte, s’ha fet donació de fons documental i fotogràfic que Joaquim Valmajó havia lliurat en vida a familiars i amics. Aquesta acció s’emmarca dins la campanya iniciada amb data 24 d’abril de commemoració dels 20 anys de la desaparició del navatenc a Rwanda durant el conflicte bèl·lic.

L’objectiu d’aquesta donació és reunir tot el fons que fins ara es trobava dispers, conservar-lo en condicions òptimes i facilitar-ne la consulta a qualsevol persona interessada. L’Arxiu Comarcal es compromet a digitalitzar-lo i l’oferir-ne la consulta tan física com en línia a través de la seva web.

Així mateix s’elaborarà una exposició itinerant amb aquest material que tracti, no tan sols del conflicte que encara segueix obert a l’Àfrica dels Grans Llacs, sinó que també serveixi per explicar un cas de justícia universal i de la iniciativa de diàleg altament inclusiu iniciat l’any 2004 per la diàspora de persones exiliades i especialment membres de l’oposició.

Jordi Font ha destacat: “pel MUME és important treballar per donar a conèixer, a més de l’exili republicà, tots els altres exilis i més tenint-hi com a ‘relator’ un empordanès com Joaquim Vallmajó”.

Erika Serna, directora de l’ACAE, ha valorat la gran importància d´aquest fons personal com a testimoni de valor de l’obra que Joaquim Vallmajó va portar a terme al llarg de tots els anys d’estada a l’Àfrica, així com el centenar de cartes autògrafes que envià, i les nombroses imatges dels camps de refugiats ruandesos i l´exili que ell mateix retratà.

Martí i Núria Vallmajó han assenyalat: “creiem molt important ajuntar els documents personals, cartes i fotografies que enviava en Quim i donar-los a l’Arxiu Comarcal per així facilitar que tothom hi tingui accés”.

Josep Mª Bonet: “les cartes que portem no són només cartes que envia en Quim a la família i amics, són també una crònica que explica, dia a dia, el que passa a Ruanda, i que no és el mateix que ens han explicat els guanyadors del conflicte. Aquestes cartes han servit com a proves documentals en la causa de justícia oberta a l’Audiencia Nacional per investigar l’assassinat d’en Quim, la Flors Cirera i altres 7 ciutadans espanyols a Ruanda i la República Democràtica del Congo”.

Per a més informació: Josep Maria Bonet, telèfon 687 737 874

UN CONTE RWANDÈS I TRES POEMES – Alumnes de Navata en el 20è aniversari Joaquim Vallmajó

Recordant Quim Vallmajó. 20 anys connectats a Rwanda
Figueres 26 d’abril de 2014
Catequística de Figueres.

PRESENTADOR 1. – Bona nit a tots. Ens fa molta alegria ser aquí amb tots vosaltres per compartir la memòria d’en Joaquim Vallmajó.

PRESENTADOR 2. -Nosaltres us volem fer present Rwanda amb un petit conte i un poema i la mateixa persona d’en Vallmajó amb dos poemes més.
Esperem que siguin del vostre gust.

(Pugen a l’escenaris els narradors 1 i 2, i els dos nens. Aniran amb una garrafa caminant cap a la font. A una punta de l’escenari hi haurà el vell assegut)

NARRADOR 1 – Molts nens que viuen en poblats de Ruanda van cada matí a buscar aigua a la font, o al riu que els queda més a prop de casa. A vegades han de caminar més de dos turons per arribar a l’aigua. (A Ruanda mesuren la distància no en quilòmetres sinó en turons. Ruanda és un país molt poc pla. La seva superfície és ben ondulada, composta per mil turons.)

NARRADOR 2 – En Bugingo i l’Odette són dos infants d’ Ambirima. Cada matí, abans d’anar a l’escola, van a buscar l’aigua per les tasques de la casa. I cada matí, a la font, hi troben un avi, que reposa a l’ombra d’un gran arbre i gaudeix de la fresca que li proporcionen els esquitxos de la mateixa font. Aquest senyor és un pou de saviesa, i cada dia els explica un conte, una anècdota, un fet, que ell coneix molt bé.
Aquest matí els explica aquesta història, que porta per títol:
NO ÉS PAS EL VESTIT EL QUE MENJA.
Escolteu, escolteu amb atenció …

AVI. (posant-se dret) -Aquesta és la història d’un príncep d’Àfrica invitat pel rei d’un país veí. Va marxar amb la bossa ben plena i amb un bonic vas d’or per oferir-lo al rei. Amb la seva muntura blanca, anava content d’un turó a l’altre. Però vet aquí que en el moment de travessar un riu, el cavall va fer un bot enorme. El cavaller va rodolar pel fang i el cavall va fugir amb tots els paquets.
(Apareix el princep brut)

PRÍNCEP.- Mala sort. De tota manera, sense bossa i sense vas, aniré a veure el rei. M’ha convidat tan gentilment!

AVI. -Hi arribà, però en quin estat! A la porta del palau, es presentà al guarda.

GUARDA. (amb cara de pocs amics, amenaçador) – El meu amo no rep els captaires. Tanmateix, en aquest moment presideix un gran dinar i m’ha ordenat de fer entrar tots els qui es presentin.

AVI. -Ell hi entrà. El rei ni se’l va mirar. Va haver d’asseure’s sobre una vella caixa i s’acontentà amb les restes que li serviren. El príncep, silenciosament, tocà el dos.
(El príncep desapareix de l’escena)
De sobte, va veure arribar el seu cavall que, de tendresa, fregava el cap contra la seva esquena. Retrobada la seva bossa, es comprà un bonic vestit.
(El príncep entra a escena ben vestit i amb un paquet)
Després retornà al palau. El conduïren al rei, el qual el va rebre amb moltes atencions. Li va fer interminables compliments i el convidà a seure a la seva dreta.
De sobte, el príncep agafà la part de baix del seu superb vestit i el sucà en el plat:

PRÍNCEP.- Menja, vestit meu. Menja bé, car ets tu l’invitat. Aquest matí jo anava brut i mal vestit. I m’han ofert les restes. Ara és a tu a qui fan tots els honors. Jo sóc sempre el mateix, tan aquest vespre com aquest matí.

AVI. -Els convidats van esclafir de riure, i el rei, al seu costat, es va posar malalt de vergonya.

Conte publicat dins el llibre de Joan Casas: Bugingo, el noi dels mil turons. Esinsa/Claret. Febrer 1993

 

 

 
NARRADOR 1 – Abans d’ahir l’avi els va convidar a aprendre de memòria aquest poema, escrit per un nen de Ruli, Rwanda que parla dels tambors per la pau:

RAPSODE 1

PAU ARREU

Nens del món
despertem-nos
reunim-nos
al voltant del tambor
tambor per la pau.

Diem tots junts:
No a les armes
Sí al bolígraf
No al combat
Sí a l’escola
No als conflictes
Sí a l’entesa
No a l’odi
Sí a l’amor

Que ressonin sempre
sempre i a tot arreu
els tambors de la pau.

Pau a Ruanda
Pau a l’Àfrica
Pau a Amèrica
Pau a l’Àsia
Pau a Europa
Pau a Oceania.

(poema escrit per un infant rwandès, inspirat en Tambors per la Pau)

 

 
NARRADOR 2 – L’altre dia els va fer reflexionar sobre aquest poema, que ha escrit la Ma Gràcia, una amiga d’en Quim. Fixeu-vos bé que aquest poema està composat tot per paraules d’una sola síl·laba!
RAPSODE 2 (cal recitar-ho per a poc a poc)
QUIM
Neix a prop, se’n va molt lluny
És el foc d’un cor, que sap què vol.
Lluny de la llar, i prop del món
Un sol mot i un sol clam
DÉU ÉS TOT.
La fam pot amb tots ells
I ell els don el pa quan pot.
Crits de pau, als qui són llei
I xops de mal el fan ja mort
Els crits dels llops el fan més ferm i fort.
Sal i llum, nas, ma, peu, braç i veu,
Ho és tot per tots.
I com un xai a cops de pal
La mort del cos, ja és un fet.
La fe tan gran com té!
Ja ho diu el text:
“El gra de blat, si mort,
Surt molt més fort” .

 

PRESENTADOR 1.
Per acabar la nostra aportació a l’acte de record a en Joaquim
Vallmajó us recitem el poema de Joan Ruiz i Solanes. És un poema que parla del poble de Navata i de la gran persona d’en Joaquim Vallmajó. I també té una particularitat. Si es llegeixen les primeres lletres de cada vers apareixen les paraules: ESCOLA JOAQUIM VALLMAJÓ

 

 

RAPSODE 3
En aquell lloc on la planura empordanesa
S’ajaça al peu dels darrers estreps del Mont,
Contemplant del Canigó fins a la Meda
Olivets i camps i pobles i turons.
La vida entona cançons de tota mena
A Navata, igual que arreu del món.

Ja no et tenim aquí, Joaquim, la vida
Oferires en nom dels teus ideals
Arrapat al teu sentit de la justícia
Que et va empènyer a cercar el teu final.
Utopia et va cridar. La crida
I el crit pregó del teu propi tarannà
Marxaren a l’ensems i et van marcar la via.

Vares lluitar amb coratge i valentia
Avançant pels camins d’un món millor.
La lluita d’home just, que dia a dia
Lamenta el dolor d’altri i oblida el propi jo.
“Mentre governi l’egoisme i la follia
Avinençats per a imposar el dolor en el món,
Jo lluitaré” digueres, i aquell dia
Oferires la vida, bon amic Vallmajó.
PRESENTADOR 2.
Cada any fem una recollida de materials i diners per enviar a una escola del poble de Rilima a Rwanda. Al fons hi tribareu materials que podeu prendre i fer una aportació.

MOLTES GRÀCIES A TOTS

VALLMAJÓ–ALSINA – Salomó Marquès

Recordant Quim Vallmajó. 20 anys connectats a Rwanda
Figueres 26 d’abril de 2014
Catequística de Figueres.

Sembla que era ahir i ja fa 20 anys de l’assassinat d’en Quim Vallmajó. Sembla que era ahir i ja fa 40 anys de l’assassinat d’en Joan Alsina.
Dos empordanesos víctimes de la barbàrie, de la dictadura, de la violència política a Ruanda i a Xile. Dues persones que varen dedicar la seva vida als altres, als més necessitats. Dues persones que no tenien pèls a la llengua i que denunciaven públicament les injustícies, vinguessin d’on vinguessin. Feien nosa als que manaven, als que volien el poder a costa del que fos i per això els varen matar. Dos empordanesos cristians de soca-rel que varen fer ben seu el missatge, de Jesús de Natzaret, d’estimar i de donar la vida pels altres.
Avui recordem especialment en Quim Vallmajó. Ben aviat, al setembre, recordarem en Joan Alsina. Els recordem a tots dos pel que varen dir, pel que varen fer i per la seva mort martirial. Els recordem i en fem memòria. És de persones agraïdes recordar els amics que ens han deixat i sobretot, és bo i necessari fer-ho en un país que no acostuma a mirar enrere i a tenir memòria.
I avui comencem, a més, un seguit d’actes de memòria, de reconeixement i de reflexió amb motiu de l’assassinat d’aquests dos empordanesos i, en el meu cas i també per a molts de vosaltres, amics estimats i enyorats.
Mirem enrere per recordar qui era i què va fer en Quim. Un català que exercint de missioner a l’Àfrica es va convertir en africà. Ell ens explicava a les seves cartes i especialment, a les seves xerrades i converses, el que la premsa i els mitjans de comunicació no deien. Ens feia conèixer a nosaltres, “els europeus”, un país desconegut des del treball amb els més necessitats. El nostre camí són els més pobres, manifestava en Quim. I afegia: Us asseguro que trobar-se rodejat de mainada amb gana, malats i gent pobre a pilons et perdre la por.
Treballant al costat dels refugiats, els afamats, els malalts, els perseguits, etc. , era profundament crític amb l’acció dels països europeus envers els països africans; una acció estimulada i prioritzada pels interessos geopolítics. Era crític amb bona part de la jerarquia catòlica i, també, amb l’actuació dels organismes internacionals i algunes ONGs que treballaven a l’Àfrica amb una visió eurocèntrica.
La crisi que vivim és política, econòmica i, sobretot, de valors. Vivim en una Europa oficialment democràtica que està agenollada davant les decisions del Fons Monetari Internacional i del Banc Central Europeu. Una Europa que posa barreres a Ceuta i Melilla, i que mira cap a un altre costat mentre van arribant per mar i terra persones d’altres continents. Vivim en un Estat, els governants del qual acaben d’anul·lar la competència universal de la Justícia i això representa una reculada democràtica de primera magnitud.
I ara, mitifiquen la transició política i no permeten tocar una Constitució que han canviat quan els ha interessat. Amb uns partits polítics entestats en no escoltar les reivindicacions i el clam de les mobilitzacions populars. Un país que està fent cada dia més gran la divisió entre els rics i els pobres, cada vegada més pobres. Un país de desmemoriats que passa de llarg davant la Declaració dels Drets Humans i dels Drets dels Pobles.
Davant d’aquesta situació de crisi les paraules d’en Quim Vallmajó han de ser un estímul perquè cada un de nosaltres, de manera individual i col·lectiva, avancem en la transformació de la nostra societat: Volem ser portadors d’esperança i per això afavorim i ajudem tots els moviments que neixen per refer una societat en pau, una societat de justícia, dinamisme i respecte a la natura manifestava en Quim.
Tinguem present aquestes paraules ara i sempre. Ara i aquí, a la “Cate”, recordem en Quim amb diferents actuacions. Que aquesta trobada serveixi també per donar a conèixer qui era i què va fer aquest empordanès de Navata.

 

«Después de 800.000 muertos no hemos aprendido nada en Ruanda» – Eduardo S. Molano

Paul Rusesabagina, quien salvara la vida a cerca de 1.200 personas durante el genocidio de 1994, desgrana en ABC su cruzada contra el actual Ejecutivo de Paul Kagame

«Ruanda es la peor dictadura que he visto». El autor de estas palabras tiene cierto criterio de autoridad. En 1994, Paul Rusesabagina, gerente del Mille Collines de la capital ruandesa, Kigali, utilizó sus conexiones con la élite hutu para refugiar en este hotel a cerca de 1.200 tutsis (y hutus moderados), durante el genocidio que se cobró la vida de cerca de 800.000 personas. Sus esfuerzos para salvar tan ingente masa poblacional fueron llevados incluso al cine, en la afamada «Hotel Rwanda».

Paul Rusesabagina

Paul Rusesabagina

Sin embargo, veinte años después, Rusesabagina es un paria, un presunto terrorista que no puede volver a su país. Un héroe del pasado a quien el Gobierno de Paul Kagame acusa de subvencionar las actividades delictivas de los rebeldes hutus de las Fuerzas Democráticas para la Liberación de Ruanda (FDLR), que operan fundamentalmente en el cruce de caminos de la frontera entre República Democrática del Congo y Ruanda.

«En los últimos tiempos, el Gobierno de Kagame están intentando por todos los medios lograr encarcelarme, mantenerme callado. Pero no cuentan con una sola prueba convincente de sus acusaciones. Sus argumentos son unos presuntos recibos de pagos de 1.800 dólares a los rebeldes ¿Quién se cree que un Ejército se subvenciona con 1.800 dólares? Ni luchando con palos y piedras…», asegura en conversación con ABC.

En 2010, el fiscal general de Ruanda, Martin Ngoga, aseguraba que las ocupaciones filantrópicas de este héroe pasado se habían centrado a otros menesteres, como la subvención de las actividades delictivas de la líder opositora, Victoire Ingabire.

«Tenemos las fechas de las transacciones realizadas. El dinero fue enviado desde Estados Unidos (donde, junto Bélgica, Rusesabagina pasa parte de su exilio) a diferentes cuentas bancarias de Tanzania y Burundi, todas ellas pertenecientes a los rebeldes del FDLR», aseguraba la fiscalía.

Entonces, Ingabire -conocida con el sobrenombre de «la Mandela de Ruanda»– fue detenida bajo la acusación de negación del genocidio y colaboración con el FDLR; una guerrilla formada en el Congo por exmiembros de las antiguas milicias Interahamwe y militares ruandeses, autores del genocidio de 1994. Según la acusación del régimen de Kagame, Ingabire (de manos de Rusesabagina) «ofreció apoyo político y financiero a los rebeldes».

Acaparamiento de poder

Mientras, ajeno a estas acusaciones y desde el podio moral que otorga la fama, el antiguo gerente del hotel Mille Collines es ahora uno de los más críticos con el acaparamiento de poder llevado a cabo por la minoría tutsi, liderada por el presidente Kagame.

«Es una vergüenza que, veinte años después, no hayamos aprendido de la historia lo que ocurrió en 1994. El Gobierno actual está haciendo cosas peores que líderes previos al genocidio», reconoce a este diario Rusesabagina, quien domina los silencios como pocos.

El disidente recuerda el caso de Patrick Karegeya, exlíder de la Inteligencia del país africano y antiguo aliado del presidente Paul Kagame hasta su caída en desgracia, quien fue encontrado estrangulado en un hotel de Johannesburgo (Sudáfrica) a principios de año.

«Mi casa de Bruselas (Bélgica) ha sido asaltada hasta cinco veces en los últimos tiempos», asegura al ser inquirido sobre si teme por su vida. «¿Quién lo hizo? Eso es la pregunta principal. Pero ¿por qué los intrusos entran en mi casa para robar documentos sobre mis propiedades en Ruanda?», destaca.

Para el ahora líder opositor, «en Ruanda no hay espacio político. No hay libertad de expresión. Los derechos humanos son violados con asiduidad». En este sentido, Rusesabagina rememora el radical proceso emprendido, desde el genocidio, por el Gobierno Kagame para extender el inglés como lengua nacional, en detrimento del clásico francés. Todo ello, a pesar de que el primero tan solo es hablado por la élite (como tantos otros refugiados tutsis, el presidente Kagame pasó gran parte de su juventud en la vecina Uganda, siendo notoria su influencia anglosajona).

Entretanto, las heridas del genocidio continúan sin ser cerradas. A pesar de los esfuerzos de la comunidad internacional.

Establecido desde 1995 en la ciudad tanzana de Arusha, el Tribunal Penal Internacional para Ruanda (ICTR) ha llevado a cabo cerca de 50 juicios con 29 resoluciones. Sin embargo, la mayoría de los «peces gordos», tales como Félicien Kabuga, quien alimentó los crímenes desde la Radio Télévision Libre des Mille Collines, de la que era propietario, continúan en paradero desconocido.

«Quizá los ruandeses debemos sentarnos, hablar de lo ocurrido, de quién hizo qué, sacar la verdad. El perdón será entonces la mejor solución. Olvidar nunca. No tenemos ese derecho», asevera Rusesabagina en una cadencia de palabras convertida en acicate de conciencias.

«Podemos silenciar a la gente una, dos veces. Pero tres veces es demasiado», reconoce un héroe de la comunidad internacional, convertido en paria por su propio Gobierno. «Ruanda es un volcán que puede volver en erupción en cualquier momento», lamenta.

http://www.abc.es/internacional/20140406/abci-entrevista-hotel-ruanda-201404010003.html